Escriure un poema és una manera de mantenir-se viu, i de no anar passant les hores sense cap consciència, perquè vol dir reviure amb intensitat alguns moments, fixar-los en imatges i, possiblement, trobar un sentit més enllà de la contingència immediata. De fet, significa mantenir-se amb els sentits desperts per poder captar l'instant. Tal com diu Winifred Holtby a The Land of Green Ginger, «T'has de mantenir viu mentre vius». Captaire continua i tanca la «història» d'amor autèntica en tant que viscuda, imaginada en tant que creada a partir de diferents experiències iniciada en el primer llibre de poemes de Stefano M. Cingolani, Ho veig per la veu, com si fos una novel·la en versos. Amb un à nim diferent, amb diferents situacions i amb una diferent perspectiva, en què es viu i es percep aquesta «història» fins que s'esgota. Com diu Jaume C. Pons Alorda al pròleg, «és un bell i colpidor poemari molt treballat tècnicament i semà ntica, un dietari filosòfic o una novel·la fragmentada, La gran bellesa».
