«Jo ja no els he vist, els paisatges dels contes, peró encara existeixen en la meva fantasia. Quan vaig néixer, el meu país ja feia catorze anys que estava en guerra. Ni cérvols, ni guineus, ni boscos he vist al meu entorn. Tot és terra cremada. Peró els contes de la mare potser eren la seva manera d'explicar-me com era el meu país, el meu paisatge, abans de la desolació... De fer-me aprendre sense llibres la história del meu poble, trepitjada i perduda. Perqué jo, aquells contes, els tinc sempre presents. Em fan companyia, i més ara, que sóc lluny del meu país. Grácies als contes, quan em sento perduda, veig allá al lluny la llumeta de la cabana del bosc. Són la dimensió emotiva de la meva identitat». BUT NA BUT... aixó era i no era una noia amb el cos ferit per la guerra peró amb l'energia d'un cor enorme alimentat per les históries de la seva mare. Per primera vegada són traslladats al paper els contes orals d'un país que, com la Nadia, ha canviat d'identitat peró no ha perdut l'esséncia. Un regal per als lectors catalans, que han acollit aquesta dona forta i valenta a la seva terra.
