Em sembla sentir una remor llunyana i noto que se m'ericen els péls dels braÇos sota la jaqueta. Efectivament, algú s acosta. L estómac se m encongeix quan m'imagino la béstia que avanÇa cap el meu arbre. Ha descobert que no soc a casa, ha abandonat la senyora grassa i el seu marit, i ha seguit el meu rastre fins aquí. Es només una qüestió de temps. Compto els segons en silenci; les passes s acosten més i més. Ha arribat al peu de l arbre i ara está pujant l escala. M arronso tant com puc, em tapo el cap amb els braÇos, per intentar detenir el primer atac. No puc fer res més. Només esperar.
