La GabrielÃada és, de tota evidencia, una entremaliadura de poeta jove enjogassat. Però Puixkin no escrivia des de la innocència literà ria, ans sabia molt bé el que es feia. D’una banda, estava assajant
Els poetes satÃrics dels segles xvii i xviii, al seu torn, tampoc no partien del no res: la broma grollera a propòsit de temes religiosos té arrels populars i s’enfonsa en el passat llunyà dels rituals agrÃcoles
de l’antiguitat grega i egÃpcia. Riure’s de temes sagrats no implicava ateisme o descreença. Els rapsodes cecs russos, per exemple, que cantaven cants de contingut religiós, en cantaven també de sacrÃlegs i no per això eren ateus ni ells ni el públic al qual es dirigien. I a Europa existia l’anomenat risus paschalis, un ritual que consistia en que el sacerdot feia riure amb obscenitats el públic de l’església el diumenge de Resurrecció. Tot això, doncs, tenia un sentit: el riure purifica, mata la mort, ressuscita.
La GabrielÃada és un bellÃssim poema, de gran qualitat literà ria, amb digressions lÃriques meravelloses, amb humor, amb un ús exquisit del llenguatge, simplificat al mà xim i alhora dens de suggeriments. Això no treu que el seu contingut agosarat hagi provocat sempre reaccions molt vives.
