Vint anys després del suïcidi de Virginia Woolf, el marit escriu un relat dels seus últims mesos de vida que, llegit avui, encara ens emociona. S’han instal·lat a Rodmell, a la vall del riu Ouse, i hi fan una vida ordenada: treballen al matÃ, dinen, passegen a la tarda, juguen a botxes, fan el sopar, llegeixen, escolten música, se’n van a dormir. De vegades, fan excursions o reben visites i les persones que els acompanyen ens són tan properes com si les tinguéssim totes aquÃ, al nostre costat. La calma d’aquells dies contrasta amb els bombardejos i l’amenaça d’una invasió nazi. La Segona Guerra Mundial i la salut mental frà gil de l’esposa fan que el marit confessi que aquells «dies de catà strofe precipitada i alhora en cà mera lenta van ser els més terribles i angoixants de la meva vida». Però tots dos procuren viure la catà strofe amb naturalitat, sense fer-ne gaire cas. ¿No és el que fem nosaltres amb les catà strofes individuals o col·lectives que ens trasbalsen Als records vÃvids del marit, els acompanyen tres contes de Virginia Woolf. Són La fascinació de l’estany, Un poble de mar i El llegat. Llegint-los s’entén per què els hem aplegat aquÃ. Al primer, hi sentim el desesper de la veu de la noia que s’havia ofegat al llac. I és que de vegades la literatura, com Cassandra, ens avisa del que vindrà .
