Havíem viatjat fins al petit poble de Clayton perqué el pare prengués les mostres d'ADN i esbrinés si aquella dona, Aurora K. era la «mare del meu pare». La biológica. I remarco aixó de la «mare del meu pare» perqué, per a mi, aquella dona mai no seria la meva ávia. La meva ávia era l'altra, la de tota la vida, la que muntava multitudináries partides de cartes amb els cosins, la que em feia crestes de pollastre per al meu aniversari, la que ens explicava aquelles históries sorprenents sobre la vida a Turénia abans de la guerra I cap prova d'ADN ho canviaria. Tant m'era que la seva sang no corregués per les meves venes, ni la de l'avi, ni la dels cosins. Ells eren la meva família. Jo era i seria sempre una Pekar. Peró em temo que ja m'estic embolicant El pare no es cansa de repetir-me que les históries cal comenÇar-les per l'inici. I aquesta história és massa extraordinária, així que comenÇaré un altre cop. Des de l'inici
