La mort de la persona estimada, amb qui hem edificat i compartit un espai únic al llarg de la nostra convivéncia, és un sotrac que sentim com una mutilació. La seva mort ens causa un dolor immens, ens canvia la vida i ens obliga a modificar la relació que tenim amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixos. Peró ¿és just que la mort signifiqui una separació definitiva i absoluta L'esperit que compartíem ¿pot quedar fossilitzat en un grapat de fotografies i en uns quants records materials Sense la preséncia física de l'ésser estimat, ¿podem compartir-hi encara els fets nous que afecten la intimitat de la nostra solitud ¿Podem dialogar-hi més enllá dels límits temporals En aquest assaig, que és fill de la seva tesi doctoral en Filosofia, Joan Rigol prova de donar resposta a aquestes i altres preguntes, seguint el fil conductor del seu pensament cristiá sobre la mort i l'amor, i posa en ordre els motius d'una esperanÇa que pot ser compartida per molts.
